Temps per escriure

Quan les ganes d'escriure em surten per les puntes dels dits, no necessit més que un tros de paper en blanc. Avui en dia, és fàcil tenir un ordenador al davant i aprofitar-ho; quan veus que ja no et pots escapar d'aquelles ganes amagades, que sempre has tengut, de vomitar frases enllaçades. N'hi ha que diuen que xerr tant perquè no sé estar sense contar coses; que això de periodista, és i era, només una excusa per explicar millor o pitjor el que va passant. Altres diuen ara, que mareig als clients de la jugueteria on faig feina perquè he après de memòria per a què serveix cada un dels jocs, i com variar aquest, si el nin creix i volem seguir jugant... Però que voleu que faci, si mai he hagut de menester res més que un cartró espenyat o un torcaboques de paper per deixar volar paraules amunt i avall. [...] I a vegades inexplicablement surt la màgia, d'altres no deixen de ser relats que poc o molt van contant els canvis que fa la meva vida. Avui, no podia estar ni un segon més sense ajuntar paraules, deu ser perquè amb la calor i la crisi, no tenc clients a qui contar les meravelles d'un joc al que mai he jugat.

PD: Ara és tan bon moment com un altre per començar a escriure una nova història...

Coincidències!

M'encanten les coincidències! Mirar al cel i que passi un avió. Trobar-te sense esperar-ho. Que em miris just en el precís instant en que jo he decidit mirar-te. Que el semàfor es posi en vermell; just quan el teu cotxe va rere el meu, i enviar-te un somriure a través del retrovisor. Que el tren passi pel pont just quan jo el travesso. Que a la platja hi hagi un forat perfecte com si m'esperes,... com si algú l’hagués guardat per a mi. Hi ha dies que tot roda. Hi ha dies que només saber que respires em fa feliç.

Aroma a ti

Debería haberte tocado más, así hoy mis manos conservarían aún tu aroma; como anoche. Me las hubiera comido,... Como te hubiera comido a ti si me hubieses dejado,...

T'estim?

T'he dit que t'estim? I t'ho he dit amb tanta intensitat que t'ho has arribat a creure? Per si de cas, ara m'acostaré de nou a la teva orella i mentre intentes dormir-te t'ho diré una vegada més. Així potser en somnis hi pensis; i demà, demà dematí; definitivament, ho creguis fermament. 

 ...si no em quedaran moltes nits per recordar-t'ho.

Verdades y banalidades

Hay cosas que son verdad y otras que deberían serlo. Me gustan los hombres con barba y me encanta tener amigos. Adoro las casualidades. Me encanta divertirme y me encanta llorar. Aún triste y con los ojos hinchados me miro al espejo para ver como se desliza una lagrima. Y es que hasta en los momentos tristes encuentro algo de belleza, de poesía. ¿Y si es así, como no va a haber belleza en los momentos felices? Mi obsesión desde hace tiempo es descubrir la manera de guardarlos para el recuerdo. Pequeños retazos de belleza. Me aterra olvidar, por eso fotografío todo cuanto creo que ha sido importante, aunque con el tiempo se vuelva liviano. Porque son esas pequeñas banalidades las que cuando olvido algo me hacen recordar el hilo de la historia. El hilo de mi historia. Unos zapatos viejos me recuerdan un vestido, ese vestido una fiesta; personas, ambientes, recuerdos,... Me gustan los hombres con barba y las verdades a medias. Me gusta caminar descalza y recordar los detalles. Hoy no tenía cámara de fotos pero no logro olvidar tus ojos y tu barba. Desayunar contigo es lo mejor que me ha pasado en mucho tiempo. Ver mi sonrisa reflejada en tus ojos y sentirme guapa otra vez. Adoro las coincidencias. Tus coincidencias y las mías. Más las tuyas,... Adoro tus recuerdos y tus verdades. Aunque una vez más, creo que sólo hablé yo. De banalidades, por supuesto.

Coses indispensables: Primera aproximació a la Índia.

Robar és delicte i potser més a la Índia. Però fins i tot, a risc de ser castigat per milers de Dèus i Deeses una de les primeres coses apreses aquí és que has de robar el coixí de l'avió. Tot i que pensis que el teu coixí inflable de Carrefour és el millor que li pot passar a les teves cervicals. Per alleugerar la conciencia pots pensar que només l'estas canviant de lloc, a un lloc on et serà més útil, molt més útil! Una altre cosa que no podem deixar de posar dins la maleta, és el llençol; ja que a la Índia pareix que no n'utilitzen. Deuen pensar que que a 38 graus de temperatura no fa falta tapar-se. Però és útil per dormir al tren, per resguardar-te dels moscards i insectes varis al desert, i fins i tot, als hotels; on et debats entre morir asfixiat o congelat. No és invenció; la primera nit varem dormir a una sauna amb focs d'artifici. Els curtscircuits que provocaven els ventiladors ens van fer decidir aturar-los. De fet, mai m'han agradat els focs d'artifici! Més indispensable encara, obligat si ets mallorquí; són les Quelitas, Quelys i variants. Qui ha gosat partir de viatge sense elles? Qui s'ha atrevit? Les Quelitas solucionen un berenar, un sopar i fins i tot ajuden a fer més suportable el tràngol de prendre cada dematí el famòs malarone, que evita que els moscards de la zona ens infectin i fassin de les seves. Això no vol dir que ens salvem de picades; perquè fins i tot amb Relec (alias xif xif) i polseres anti moscards, ells troben la manera de deixar-te com un mapa. Tot i així, quarta cosa indispensable és l'anti moscards. La llista podria seguir però en realitat tot és accessori, quan tens bona companyia. Si aquesta no falla, és igual si falta un coixí, un llençol o les Quelitas. Tot, tot, tot; es supera amb una rialla! Per ara, ja hem duim moltes! Namasté.

Oblidar (Runes IV)

Durant dies la va perseguir l’angoixa, la por. D’alguna manera pensava que les persones som iguals, tapem els records antics amb altres de nous, per tirar endavant; i sovint oblidem coses que han estat part de la nostra vida. Coses que ens han fet ser qui som, coses que un dia creguérem tan importants que oblidàrem la resta, però que avui ja son no-res. Avui, després de dos mesos ha tornat a passar per davant de l’hospital. L’ha envoltat per anar a veure que se n’ha fet del seu espai, d’aquell tros de terra que durant setmanes la va fer somiar. No hi ha obrers, només el buc del que havia de ser una casa, un bloc de pisos corrent. No hi ha doblers per seguir les obres. Ara ella inventa teories per explicar com pot ser que es comenci una obra sense doblers, ni un objectiu concret. Ho fa mentre llegeix el cartell que intenta vendre aquells pisos a mig fer; i amb un impuls agafa el mòbil i marca el número que apareix al cartell. Després d’una estona de parlar de problemes econòmics i de negociar mensualitats inútils, la jove li diu el preu. Poc costa soterrar els records, però massa crear-ne de nous, pensa mentre s’allunya.