Durant dies la va perseguir l’angoixa, la
por. D’alguna manera pensava que les persones som iguals, tapem els records
antics amb altres de nous, per tirar endavant; i sovint oblidem coses que
han estat part de la nostra vida. Coses que ens han fet ser qui som, coses
que un dia creguérem tan importants que oblidàrem la resta, però que avui ja
son no-res. Avui, després de dos mesos ha tornat a passar per davant de
l’hospital. L’ha envoltat per anar a veure que se n’ha fet del seu espai,
d’aquell tros de terra que durant setmanes la va fer somiar. No hi ha obrers,
només el buc del que havia de ser una casa, un bloc de pisos corrent. No hi ha
doblers per seguir les obres. Ara ella inventa teories per explicar com pot ser
que es comenci una obra sense doblers, ni un objectiu concret. Ho fa mentre
llegeix el cartell que intenta vendre aquells pisos a mig fer; i amb un impuls
agafa el mòbil i marca el número que apareix al cartell. Després d’una estona
de parlar de problemes econòmics i de negociar mensualitats inútils, la jove li
diu el preu. Poc costa soterrar els records, però massa crear-ne de nous, pensa
mentre s’allunya.
