Aroma a ti

Debería haberte tocado más, así hoy mis manos conservarían aún tu aroma; como anoche. Me las hubiera comido,... Como te hubiera comido a ti si me hubieses dejado,...

T'estim?

T'he dit que t'estim? I t'ho he dit amb tanta intensitat que t'ho has arribat a creure? Per si de cas, ara m'acostaré de nou a la teva orella i mentre intentes dormir-te t'ho diré una vegada més. Així potser en somnis hi pensis; i demà, demà dematí; definitivament, ho creguis fermament. 

 ...si no em quedaran moltes nits per recordar-t'ho.

Verdades y banalidades

Hay cosas que son verdad y otras que deberían serlo. Me gustan los hombres con barba y me encanta tener amigos. Adoro las casualidades. Me encanta divertirme y me encanta llorar. Aún triste y con los ojos hinchados me miro al espejo para ver como se desliza una lagrima. Y es que hasta en los momentos tristes encuentro algo de belleza, de poesía. ¿Y si es así, como no va a haber belleza en los momentos felices? Mi obsesión desde hace tiempo es descubrir la manera de guardarlos para el recuerdo. Pequeños retazos de belleza. Me aterra olvidar, por eso fotografío todo cuanto creo que ha sido importante, aunque con el tiempo se vuelva liviano. Porque son esas pequeñas banalidades las que cuando olvido algo me hacen recordar el hilo de la historia. El hilo de mi historia. Unos zapatos viejos me recuerdan un vestido, ese vestido una fiesta; personas, ambientes, recuerdos,... Me gustan los hombres con barba y las verdades a medias. Me gusta caminar descalza y recordar los detalles. Hoy no tenía cámara de fotos pero no logro olvidar tus ojos y tu barba. Desayunar contigo es lo mejor que me ha pasado en mucho tiempo. Ver mi sonrisa reflejada en tus ojos y sentirme guapa otra vez. Adoro las coincidencias. Tus coincidencias y las mías. Más las tuyas,... Adoro tus recuerdos y tus verdades. Aunque una vez más, creo que sólo hablé yo. De banalidades, por supuesto.

Coses indispensables: Primera aproximació a la Índia.

Robar és delicte i potser més a la Índia. Però fins i tot, a risc de ser castigat per milers de Dèus i Deeses una de les primeres coses apreses aquí és que has de robar el coixí de l'avió. Tot i que pensis que el teu coixí inflable de Carrefour és el millor que li pot passar a les teves cervicals. Per alleugerar la conciencia pots pensar que només l'estas canviant de lloc, a un lloc on et serà més útil, molt més útil! Una altre cosa que no podem deixar de posar dins la maleta, és el llençol; ja que a la Índia pareix que no n'utilitzen. Deuen pensar que que a 38 graus de temperatura no fa falta tapar-se. Però és útil per dormir al tren, per resguardar-te dels moscards i insectes varis al desert, i fins i tot, als hotels; on et debats entre morir asfixiat o congelat. No és invenció; la primera nit varem dormir a una sauna amb focs d'artifici. Els curtscircuits que provocaven els ventiladors ens van fer decidir aturar-los. De fet, mai m'han agradat els focs d'artifici! Més indispensable encara, obligat si ets mallorquí; són les Quelitas, Quelys i variants. Qui ha gosat partir de viatge sense elles? Qui s'ha atrevit? Les Quelitas solucionen un berenar, un sopar i fins i tot ajuden a fer més suportable el tràngol de prendre cada dematí el famòs malarone, que evita que els moscards de la zona ens infectin i fassin de les seves. Això no vol dir que ens salvem de picades; perquè fins i tot amb Relec (alias xif xif) i polseres anti moscards, ells troben la manera de deixar-te com un mapa. Tot i així, quarta cosa indispensable és l'anti moscards. La llista podria seguir però en realitat tot és accessori, quan tens bona companyia. Si aquesta no falla, és igual si falta un coixí, un llençol o les Quelitas. Tot, tot, tot; es supera amb una rialla! Per ara, ja hem duim moltes! Namasté.

Oblidar (Runes IV)

Durant dies la va perseguir l’angoixa, la por. D’alguna manera pensava que les persones som iguals, tapem els records antics amb altres de nous, per tirar endavant; i sovint oblidem coses que han estat part de la nostra vida. Coses que ens han fet ser qui som, coses que un dia creguérem tan importants que oblidàrem la resta, però que avui ja son no-res. Avui, després de dos mesos ha tornat a passar per davant de l’hospital. L’ha envoltat per anar a veure que se n’ha fet del seu espai, d’aquell tros de terra que durant setmanes la va fer somiar. No hi ha obrers, només el buc del que havia de ser una casa, un bloc de pisos corrent. No hi ha doblers per seguir les obres. Ara ella inventa teories per explicar com pot ser que es comenci una obra sense doblers, ni un objectiu concret. Ho fa mentre llegeix el cartell que intenta vendre aquells pisos a mig fer; i amb un impuls agafa el mòbil i marca el número que apareix al cartell. Després d’una estona de parlar de problemes econòmics i de negociar mensualitats inútils, la jove li diu el preu. Poc costa soterrar els records, però massa crear-ne de nous, pensa mentre s’allunya.

Runes (III). Entre casa i casa

Durant dos dies, no va poder anar a veure les runes. Va restar a la seva habitació contant a les infermeres, tot el que havia observat durant aquelles dues setmanes. Les infermeres reien veient l’emoció que ella hi posava a cada paraula. Dos dies, era massa temps. Ella necessitava acostar-se a la finestra del final del passadís per veure que més havien descobert. A mitjanit va pensar en escapar-se i acostar-se sols un moment a aquella finestra màgica. Però era una bogeria, ja que ni amb la llum de la lluna seria possible veure gaire cosa més del que ja sabia. Va despertar-se sobresaltada a les set del matí, i va decidir que a poc a poc, sense presa s’acostaria a la finestra per compartir els descobriments dels arqueòlegs. Però ja no hi eren, havien tornat les màquines i els obrers; i on hi havia les runes, ara hi havia els ciments d’una nova casa. Les rajoles i les sanefes seguien allà, però a punt de ser ofegades per una nova paret. De la tristesa, sorgien noves històries. Ella pensava que entre casa i casa també hi habiten les històries del passat. Lamentava que ningú pogués entendre que part de la història quedava soterrada davall aquella casa, que part de la història més profunda i personal del seus habitants quedava ofegada entre aquelles noves parets.

Runes (II): Els avantpassats

Runes de Pollentia, Alcúdia.

Un dia va saber el perquè de l’aturada de les obres, hi havia cintes taronges que delimitaven quadres de terra, i tornaren els cascs grocs, però no els obrers. Ella seguia somiant, evocant la ciutat de Pollentia i gaudia imaginant la vida d’aquells avantpassats. Havien trobat runes! I ella reia, recordant els seus somnis jovenívols de ser una arqueòloga. D’explorar amb lupa pam a pam, tot allò que en quedava de la història. Llavors era inevitable, passar-se hores davant aquella finestra; i l’obria, per sentir-se part d’aquell descobriment. Respirava aquell ambient i tornava a viatjar. El descobriment de les rajoles verdes, no era res comparat amb l’emoció que sentia, quan algun dels treballadors de les runes, cridava emocionat perquè havia trobat alguna cosa. Somiava. I somiava, que s’hi veia. Era ella qui havia cridat perquè havia trobat un utensili de metall, que encara no sabia ben bé per a què servia, però sabia que no era part d’aquella casa esbucada sinó d’aquell interior que bategava emocionat per haver tornat a veure aquell blau intens. I seguia formulant teories, com la que diu que la vida dels avantpassats batega baix les nostres cases. De fet, segur que davall d’aquell hospital hi havia alguna cosa emocionant; unes runes equiparables a aquelles que ella veia a través de la finestra.

Runes (I)

Cada dia a la mateixa hora s’acostava a la finestra del segon pis per veure com avançaven les obres. Sentia una emoció estranya veient aquell anar i venir d’obrers. Sentia un plaer similar al que senten els picapedrers jubilats que passen hores davant les obres per veure com han evolucionat les tècniques dels manobres i per riure de les errades dels inexperts. Només hi havia una diferència. Que ella no en sabia d’obres, ni de marges, ni de picar pedra. Però allà estava cada dia a la mateixa hora, analitzant tot allò que passava a l’altre costat del vidre. Calculant, o més bé somiant en que és convertirien aquell munt de runes i que hi naixeria després. Veia passar els obrers, amb el casc groc, les paleres; i sentia una escalforeta cada vegada que descobria un canvi. 

De la rapidesa de la demolició va passar a un temps de silenci. Els obrers deixaren de venir i ella s’acostuma a mirar més amunt. Ja no hi havia el tragí de pedres, ni d’enderrocs. Partiren les maquines deixant espai a un cel obert, més blau que mai. Ella seguia anant-hi cada matí per mirar el cel blau i inventar històries sobre la gent que vivia abans en aquella casa. Tenia una estranya teoria, creia que part de la vida dels habitats d’una casa es veia reflectida en les parets que quedaven en peu després d’esbucar un edifici. Potser no s’equivocava. Va estudiar pam a pam l’única paret que quedava en peu, la que coincidia amb l’edifici veïnat. 

Cada dia un tros més. Per descobrir: les rajoles verdes del que devia ser el bany del primer pis, el marc d’una finestra tancada que pareixia impossible que pogués obrir-se a través d’aquell mur, una sanefa blava que recordava a les antigues cuines mallorquines; i un armari, que encara conservava aquell paper pintat de flors, que un temps devia protegir la fusta de les taques. Ella somiava i s’hi veia. Recreava com hagués estat la seva vida en aquella casa imaginaria. Formulava teories sobre el perquè de l’ensorrament i en silenci desitjava que no hi construïssin al damunt. Des del no res, se li obria un món d’imaginació. Sense regles, sense ciment, només imatges que passaven pel seu cap i s’hi quedaven durant hores. Perquè ella, seguia amb la seva vida però d'alguna manera arrossegava aquelles imatges. [...]