Runes (II): Els avantpassats

Runes de Pollentia, Alcúdia.

Un dia va saber el perquè de l’aturada de les obres, hi havia cintes taronges que delimitaven quadres de terra, i tornaren els cascs grocs, però no els obrers. Ella seguia somiant, evocant la ciutat de Pollentia i gaudia imaginant la vida d’aquells avantpassats. Havien trobat runes! I ella reia, recordant els seus somnis jovenívols de ser una arqueòloga. D’explorar amb lupa pam a pam, tot allò que en quedava de la història. Llavors era inevitable, passar-se hores davant aquella finestra; i l’obria, per sentir-se part d’aquell descobriment. Respirava aquell ambient i tornava a viatjar. El descobriment de les rajoles verdes, no era res comparat amb l’emoció que sentia, quan algun dels treballadors de les runes, cridava emocionat perquè havia trobat alguna cosa. Somiava. I somiava, que s’hi veia. Era ella qui havia cridat perquè havia trobat un utensili de metall, que encara no sabia ben bé per a què servia, però sabia que no era part d’aquella casa esbucada sinó d’aquell interior que bategava emocionat per haver tornat a veure aquell blau intens. I seguia formulant teories, com la que diu que la vida dels avantpassats batega baix les nostres cases. De fet, segur que davall d’aquell hospital hi havia alguna cosa emocionant; unes runes equiparables a aquelles que ella veia a través de la finestra.

Runes (I)

Cada dia a la mateixa hora s’acostava a la finestra del segon pis per veure com avançaven les obres. Sentia una emoció estranya veient aquell anar i venir d’obrers. Sentia un plaer similar al que senten els picapedrers jubilats que passen hores davant les obres per veure com han evolucionat les tècniques dels manobres i per riure de les errades dels inexperts. Només hi havia una diferència. Que ella no en sabia d’obres, ni de marges, ni de picar pedra. Però allà estava cada dia a la mateixa hora, analitzant tot allò que passava a l’altre costat del vidre. Calculant, o més bé somiant en que és convertirien aquell munt de runes i que hi naixeria després. Veia passar els obrers, amb el casc groc, les paleres; i sentia una escalforeta cada vegada que descobria un canvi. 

De la rapidesa de la demolició va passar a un temps de silenci. Els obrers deixaren de venir i ella s’acostuma a mirar més amunt. Ja no hi havia el tragí de pedres, ni d’enderrocs. Partiren les maquines deixant espai a un cel obert, més blau que mai. Ella seguia anant-hi cada matí per mirar el cel blau i inventar històries sobre la gent que vivia abans en aquella casa. Tenia una estranya teoria, creia que part de la vida dels habitats d’una casa es veia reflectida en les parets que quedaven en peu després d’esbucar un edifici. Potser no s’equivocava. Va estudiar pam a pam l’única paret que quedava en peu, la que coincidia amb l’edifici veïnat. 

Cada dia un tros més. Per descobrir: les rajoles verdes del que devia ser el bany del primer pis, el marc d’una finestra tancada que pareixia impossible que pogués obrir-se a través d’aquell mur, una sanefa blava que recordava a les antigues cuines mallorquines; i un armari, que encara conservava aquell paper pintat de flors, que un temps devia protegir la fusta de les taques. Ella somiava i s’hi veia. Recreava com hagués estat la seva vida en aquella casa imaginaria. Formulava teories sobre el perquè de l’ensorrament i en silenci desitjava que no hi construïssin al damunt. Des del no res, se li obria un món d’imaginació. Sense regles, sense ciment, només imatges que passaven pel seu cap i s’hi quedaven durant hores. Perquè ella, seguia amb la seva vida però d'alguna manera arrossegava aquelles imatges. [...]