Runes (II): Els avantpassats

Runes de Pollentia, Alcúdia.

Un dia va saber el perquè de l’aturada de les obres, hi havia cintes taronges que delimitaven quadres de terra, i tornaren els cascs grocs, però no els obrers. Ella seguia somiant, evocant la ciutat de Pollentia i gaudia imaginant la vida d’aquells avantpassats. Havien trobat runes! I ella reia, recordant els seus somnis jovenívols de ser una arqueòloga. D’explorar amb lupa pam a pam, tot allò que en quedava de la història. Llavors era inevitable, passar-se hores davant aquella finestra; i l’obria, per sentir-se part d’aquell descobriment. Respirava aquell ambient i tornava a viatjar. El descobriment de les rajoles verdes, no era res comparat amb l’emoció que sentia, quan algun dels treballadors de les runes, cridava emocionat perquè havia trobat alguna cosa. Somiava. I somiava, que s’hi veia. Era ella qui havia cridat perquè havia trobat un utensili de metall, que encara no sabia ben bé per a què servia, però sabia que no era part d’aquella casa esbucada sinó d’aquell interior que bategava emocionat per haver tornat a veure aquell blau intens. I seguia formulant teories, com la que diu que la vida dels avantpassats batega baix les nostres cases. De fet, segur que davall d’aquell hospital hi havia alguna cosa emocionant; unes runes equiparables a aquelles que ella veia a través de la finestra.