A punt de tu, a punt de tot, però amb res cert. Perquè sempre quedo a les portes de tot, perquè mai tenc l’alè, l’empenta, que fa que tot sigui cert, la força, la il·lusió, la passa. Estic farta de tants pensaments, de tantes idees, de tantes històries truncades,... Et vull, et vull a tu i punt. Suposo que el meu jo d’ara no dista tant d’aquella nina capritxosa que definies; i l’encertaves! Vull i tenc, tenc i ja no vull. Canvia l’objectiu, l’estratègia,... Perquè ara no és així? Te vull, i una vegada més no te tenc, una vegada més te perd. Potser tu eres l’excepció, la que em confirma, la que m’altera, la que em dona sentit. Potser, tot, eres tu.
Palma, 18/07/09
No hay comentarios:
Publicar un comentario