Runes (III). Entre casa i casa

Durant dos dies, no va poder anar a veure les runes. Va restar a la seva habitació contant a les infermeres, tot el que havia observat durant aquelles dues setmanes. Les infermeres reien veient l’emoció que ella hi posava a cada paraula. Dos dies, era massa temps. Ella necessitava acostar-se a la finestra del final del passadís per veure que més havien descobert. A mitjanit va pensar en escapar-se i acostar-se sols un moment a aquella finestra màgica. Però era una bogeria, ja que ni amb la llum de la lluna seria possible veure gaire cosa més del que ja sabia. Va despertar-se sobresaltada a les set del matí, i va decidir que a poc a poc, sense presa s’acostaria a la finestra per compartir els descobriments dels arqueòlegs. Però ja no hi eren, havien tornat les màquines i els obrers; i on hi havia les runes, ara hi havia els ciments d’una nova casa. Les rajoles i les sanefes seguien allà, però a punt de ser ofegades per una nova paret. De la tristesa, sorgien noves històries. Ella pensava que entre casa i casa també hi habiten les històries del passat. Lamentava que ningú pogués entendre que part de la història quedava soterrada davall aquella casa, que part de la història més profunda i personal del seus habitants quedava ofegada entre aquelles noves parets.